GRIS

el gris dels edificis,
no em deixa veure el mar,
només finestres brutes,
i somnis per trencar

no es compren primaveres,
a les viles ni ciutats,
no hi ha colors de vida,
sino gris de soledat.

vaig tractar d'amargar-me,
però em van vindre a buscar,
no pots fugir del himne,
de la pressó de fum i asfalt.

Moren somnis als carrers tots els dies,
els colors han perdut el seu encant,
moren somriures entre el soroll de les vies,
ploren els pardals que no saben cap on volar.

fugir del fum,
mirar al nord,
perdre un somriure,
evocar un record

caminar sense rumb fix,
perdres pels carrerons,
buscar un lloc aillat,
trobarse lluny de tot.

vianants que es creuen,
ignorantse uns a altres,
sense sentit la vida,
deixem que el temps passe

marcant aixi els dies,
els horaris i el cami,
dels que ja sols son titelles,
es van perdre al laberint

i no vull caure amic,
no vull caure en el mon gris,
i no vull caure amic,
no vull ser un més que viu sense sentit

Moren somnis als carrers tots els dies,
els colors han perdut el seu encant,
moren somriures entre el soroll de les vies,
ploren els pardals que no saben cap on volar.